Il·lm. Sr. Miquel Pueyo, alcalde de Lleida.

Sr. Ramon Farré, delegat del govern a Lleida.

Sr. Joan Baigol, director del Consorci del Turó de la Seu Vella

Dr. Antoni Passola, professor titular d’Història Moderna de la UdL. Conferenciant.

Els referents simbòlics que desperten més adhesions, a banda de les llengües o les banderes, són les commemoracions històriques. És a dir, el record d’una antiguitat que uneix les persones a un passat, que evidencia una continuïtat en el temps i contribueix a la preservació del jo col·lectiu. Malgrat la globalització i el cosmopolitisme emergent, els vincles locals i els nacionals són importantíssims per a les societats, per això totes les nacions evoquen alguns trets que les fan especials i diferents a les altres.

«No hi ha identitat sense memòria col·lectiva i no hi ha memòria sense política de la memòria», ens diu l’historiador Albert Balcells. Certament, per això és tan important aquest acte d’avui, a la Seu Vella, un símbol de la ciutat que forma part de la nostra identitat i des d’on volem recordar l’antic convent del Roser, on foren assassinades centenars de persones durant la invasió francocastellana.

L’entrada de les tropes borbòniques en terra catalana començà, realment, l’any 1707, amb el setge de Lleida, però amb la derrota prèvia d’Almansa, al País Valencià. Continuà amb la presa de Barcelona, l’onze de setembre 1714, i acabà el 1715, amb la capitulació de la Ciutat de Mallorca, l’últim bastió de la Corona catalanoaragonesa.

La ciutat de Lleida d’aquell 1707, i amb ella tots els seus pobles i comarques, van sofrir l’oprobi i la vexació sistèmica, simbolitzada en l’ultratge al seu gran símbol, aquesta catedral, convertida en caserna militar. Aquest fet donà pas a un llarg període de destrucció, assassinats, saqueigs i persecucions arreu del territori.

A partir d’aquí, com tothom sap, el país acabà capitulant. Fet que significà la desaparició de les estructures independents que, malgrat la unió dinàstica del segle XV, s’havien conservat fins aleshores, i la genuflexió als esquemes absolutistes de la monarquia borbònica, amb la implantació, al Principat i als regnes de Mallorca i València, dels decrets de Nova Planta, resumits en aquella celebèrrima sentència: «que se consiga el efecto sin que se note el cuidado» del fiscal del Consejo de Castilla.

És evident que el patriotisme català de l’època contemporània –com observa Josep Termes a la seva Història del catalanisme fins al 1923– no és fill directe ni un perllongament del patriotisme de l’època moderna, però «l’imaginari patriòtic català contemporani no s’entendria sense recórrer, precisament, als esdeveniments de 1640 i, encara més, als del 1714».

Els sentiments d'identitat nacional s'enforteixen pels records de felicitat i de dolor compartits. Per això, en una commemoració com aquesta, que aflora en tots nosaltres un sentiment de continuïtat amb el passat però, sobretot, de projecció cap al futur, no podem passar per alt la situació actual que viu el país, amb els seus representants polítics, responsables civils i ciutadans empresonats, perseguits o exiliats, als quals voldria retre un entranyable record i homenatge.

Ernest Renan, en la seva famosa conferencia del 1882 a la Sorbona sobre la definició d'una nació, tenia en compte dos elements principals: el passat compartit i la voluntat de fer junts grans empreses. Doncs bé, aquell fatídic novembre de 1707 que avui recordem, és aquell passat (de dignitat i resistència) compartit al qual no renunciarem mai. Mentre que la voluntat de fer junts grans empreses passa per la inamovible voluntat del poble de Catalunya ha esdevenir un país lliure en forma de República. Perquè la derrota de 1707 i el triomf de la monarquia absoluta va posar fi a l’estat català, però no a la nació catalana.