Bon vespre a tothom

Un conegut aforisme de Joan Fuster –els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres- planteja un gran tema que ha estat objecte de moltes reflexions al llarg del temps: ¿ens podem imaginar una vida sense llibres? L’experiència humana s’amplia enormement amb la lectura, que ens permet conèixer altres vides i altres mons, però no substitueix l’experiència directa del tracte amb la realitat, amb els països, amb les persones: aquesta diversitat de maneres de ser i de pensar. Un tracte que si es coneix només filtrat a través de la pàgina impresa no arriba en plenitud. Certament.

Però tots els llibres tenen una causa. Els que concorren en aquesta 36a edició del premi d’Assaig “Josep Vallverdú” –a qui per cert des d’aquí enviem un record- i els que ho fan a la 24a del “Màrius Torres” de poesia tenen la raó de la seva causa en voler ser editats amb l’aval d’uns jurats moguts pel rigor, per l’excel·lència i per la credibilitat (i això el Paer ho sap perquè ell ha estat membre del Jurat del premi d’assaig). També, pel reconeixement dels escriptors i de tot el seu conjunt d’obra que, a aquests premis, hi donen el nom. Però no només. La causa dels llibres que concorren a aquestes dues convocatòries és, alhora, voler ser editats per Pagès editors dins  les col·leccions “Argent viu” d’assaig i “La Suda” de poesia. Unes col·leccions, l’una i l’altra, de referència en els gèneres respectius.

És cert que la cultura és un mercat. I el mercat cultural és competitiu. Però també és cert que dins les polítiques públiques hem d’incloure la cultura dins les polítiques socials, que són les polítiques imprescindibles: les d’obligat compliment.

I en el cas de la cultura del llibre, la de la política editorial, tant la Paeria com la Diputació a través de l’Institut d’Estudis Ilerdencs ens conjurem, conjuntament amb Pagès editors, que és qui edita les obres guanyadores; ens conjurem, deia, a enlairar-los, encara més si calia, aquests dos premis, per fer-los referents, per la seva pròpia identitat, dins panorama literari dels Països Catalans.

Què vull dir? Doncs que si tenim present que la literatura, tota, pertany sempre a la llengua en què és escrita, més enllà de les adscripcions territorials -per molt que nosaltres ens sentim més nostres Vallverdú i Màrius Torres, Rosa Fabregat i Jaume Pont, Eduard Batlle i Teresa Colom, com a les illes se senten més seus Ponç Pons i Melcior Comes i, a València, Joan Fuster-, ara ja ens toca que els lectors exigents i de culte i que tot el món cultural català reconeguin aquests premis, el “Vallverdú” d’assaig i el “Màrius Torres” de poesia com es coneixen el ”Joan Fuster” o el “Carles Rahola”, més pel gènere de què tracten que no pas per la marca territorial d’on es convoquen. La qual cosa voldrà dir que les obres guardonades convocatòria rere convocatòria que en formen part, de la nòmina d’aquests premis, han sabut fer-se referents entre una franja de lectors exigents i de culte. I, doncs, que els premis s’han fet un nom.

Sortosament, en aquest just equilibri de col·laboració entre política pública i sector privat pel que fa al llibre -sempre encara imprescindible en una anormalitat com la nostra, pel fet  de tenir una cultura que ens hegemònica per raons de prepotència administrativa i per raons de mercat-, aquella etapa en què calia assentar  l’alt nivell cultural, també des d’aquestes nostres terres de Lleida, ha estat superada. Raó per la qual és que ara–i  estic convençut que el paer de la ciutat convindrà amb mi, i també la consellera- ja ens toca de promoure cultura de qualitat, moderna i pròpia, cosmopolita, amb voluntat de traduccions per fer-nos veus al món, i, des d’aquestes nostres terres de Lleida, en sintonia amb la resta del domini lingüístic, fer del particular categoria d’universal.  

El món del llibre és infinit. O gairebé. Els llibres s’encadenen. I el panorama actual n’és més atapeït que mai. I avui, dos títols nous i dos autors -novells o noms de prestigi- s’hi sumen, a aquest “infinit curullat de prodigis” que deia  el poeta.

L’enhorabona, sentida i sincera, als guanyadors. Un agraïment més que merescut a la feina rigorosa i exigent –potser de vegades no mai prou reconeguda- als jurats; i a tothom que fa possible aquest acte, conjuntament amb els assistents, admirat reconeixement.

• Moltes gràcies.