Il·lma. Sra. Elisabet Lizaso, alcaldessa de Camarasa

Sr. Vidal Vidal, director Serveis Territorials de  Treball, Afers Socials i Famílies a Lleida

Sr. Jaume Montfort, conseller comarcal de la Noguera

Regidors de la Corporació Municipal

Alcaldes de municipis veïns

----------------------------------------------------------

Molt content de participar en aquest Ranxo dels vaguistes, en commemoració de l’inici de la vaga de La Canadenca, uns fets que al seu dia foren de molta transcendència per aquestes terres i per al conjunt del país.

A principis de segle XX la tecnologia elèctrica va conèixer un conjunt d’innovacions que va permetre construir grans rescloses als cursos fluvials, grans embassaments d’aigua, centrals elèctriques i transportar l’electricitat a grans distàncies. Aquella energia va impulsar un canvi de tot ordre, que influiria en la construcció d’una nova societat, una nova economia i unes noves formes d’organitzar-se.

Sens dubte, els polítics, enginyers i industrials catalans (els Riu, Sert i Montañés) i el celebèrrim enginyer Frederick Stark Pearson van ser uns personatges que van saber veure amb claredat les oportunitats que brollaven de les aigües del Pallars i de l’aferrissada lluita econòmica i tecnològica que tenia com a escenari la Catalunya d’aquells anys.

I la societat catalana, com sempre ha fet, respongué. Respongué amb la força del treball i al servei d’una unitat operant i constructiva pròpia d’aquells anys en què es posicionava amb tantíssima eficàcia la Mancomunitat de Catalunya i la seva obra nacionalitzadora que es reprendria, després del cop d’estat, durant la Segona República.

Sense l’aprofitament hidràulic i hidroelèctric dels rius lleidatans, la segona revolució industrial, fonamentada en l’energia elèctrica, a Catalunya hauria estat un miratge. I les primeres peces d’aquell engranatge les trobem al rerepaís, als embassaments de Tremp i de Camarasa, les rescloses dels quals van ser les dues més grans d’Europa.

Ara bé, aquí s’acaben les flors i violes... Perquè si la Canadenca té un gran impacte en la societat, que troba llocs de treball en un moment complicat en què molts pensaven en l’èxode cap a ciutat, i les obres de Camarasa representen un gran reclam per als que busquen feina, les innovacions tecnològiques i energètiques no anaven necessàriament aparellades a la materialització dels drets universals, les llibertats i la justícia, sinó a l’explotació de la massa treballadora a favor dels beneficis del capital.

A la primera meitat del segle XX, considerada l’etapa més violenta de la història d’Europa i amb més conflictes civils i socials, la persistència d’unes classes benestants molt conservadores, a Catalunya, i un règim liberal de la Restauració, a Espanya –oposat a qualsevol reforma i evolució democràtica (com sempre)– van esdevenir factors determinants del conflicte social de La Canadenca, un moviment obrerista de desobediència civil que desvetllaria moltes esperances populars i representaria l’inici, també, d’un important moviment vaguístic que canviaria moltes coses i aconseguiria avenços socials notables –com l’augment de salaris– i perdurables –com la jornada de treball de 8 hores.

L’aparició de noves formes de produir va comportar, doncs, el sorgiment d’una nova classe treballadora amb sentit de “proletariat” i vinculada al moviment sindical i associatiu, que va ser capaç de paralitzar el 70% de la indústria catalana, i a la qual, cent anys després, recordem i retem homenatge, amb les exposicions programades i aquest Ranxo dels vaguistes.

Des de la Diputació valorem molt positivament les celebracions com aquesta, perquè aquestes trobades són molt importants per no perdre els referents culturals, socials i, en aquet cas, històrics.

I no voldria acabar aquestes paraules sense posar de relleu dues coses:

1. Que la insurrecció dels treballadors de la presa i la central de Camarasa va ser capaç d’unir les classes populars i obreres del país en contra de l’explotació laboral i de crear un dels primers moviments de solidaritat de la història d’Europa.
2. I de l’altra, que cent anys després d’aquests fets, que en un primer moment van acabar en acomiadaments, detencions i empresonaments, Catalunya continua tenint empresonats, exiliats i perseguits per defensar la noble causa de les llibertats socials i nacionals del nostre país.

Un record per a tots ells.